Autor Opinió
11 Juliol 2019 a 18:00

Cal un alemany al capdavant del BCE

Jordi Franch ADE UManresa-UVic// Foto UManresa

Jordi Franch ADE UManresa-UVic// Foto UManresa

Fa pocs dies que hem sabut com han quedat repartits els alts càrrecs de la Unió Europea.

El primer ministre belga en funcions, el liberal Charles Michel, serà el successor de Donald Tusk a la presidència del Consell Europeu. L’alemanya Úrsula von der Leyen serà la presidenta de la Comissió Europea, substituint a Jean-Claude Juncker, i Christine Lagarde la presidenta del Banc Central Europeu (BCE), quan l’italià Mario Draghi abandoni el càrrec el proper 31 d’octubre. Pel que fa al Parlament europeu, serà el socialista italià David-Maria Sassoli qui comenci ocupant la presidència.

Dos dels organismes més importants del club comunitari estaran liderats per primera vegada en la seva història per una dona. Christine Lagarde, directora gerent del Fons Monetari Internacional, presidirà el BCE. Lagarde, de 63 anys, ha dirigit l’FMI des de 2011, enmig de la crisi financera mundial i la crisi de l’eurozona. Lagarde és advocada i no té formació en economia. A mitjans de la dècada de 2000 va ocupar diversos càrrecs en el gabinet de la presidència de Nicolas Sarkozy, inclòs el de ministra de Finances. Lagarde va reemplaçar al capdavant de l’FMI a Dominique Strauss-Kahn, acusat d’agressió sexual en un cas que després va ser desestimat. El 2011 es va veure embolicada en una investigació de corrupció que va involucrar un empresari francès i el 2016 un tribunal francès la va declarar culpable de negligència, però no li van acabar imposant cap sanció.

Des de la seva creació, el BCE ha estat presidit per Wim Duisenberg, Jean-Claude Trichet, Mario Draghi i, ara, Christine Lagarde. Un holandès, un italià i dos francesos. Hauria de sobtar que el banc emissor, amb seu a Frankfurt, no hagi estat mai dirigit per un alemany. Com diu Ramon Tremosa i Balcells, han perdut massa guerres. En general, els alemanys i europeus del nord són molt més rigorosos en la política monetària. No veuen amb bons ulls que el banc central financi els deutes públics dels Estats corruptes del sud. I tampoc que hagi de rescatar bancs en fallida, víctimes dels seus propis errors. Els alemanys tenen molt present en la memòria col·lectiva el dramàtic episodi de la hiperinflació de Weimar, el novembre de 1923, quan la massiva impressió de bitllets per pagar les altíssimes indemnitzacions de la Primera Guerra Mundial va provocar la pèrdua total del valor de la moneda. Milers de famílies i empreses van perdre tot el que tenien. El xoc monetari i social va ser tan fort que la classe mitjana va deixar de tenir fe en els mecanismes protectors de la democràcia. Les llavors que alimentarien la serp ja estaven sembrades.

En la conjuntura actual, Draghi va actuar amb contundència l’estiu de l’any 2012, quan semblava que l’euro es trencava. “Faré el que calgui per preservar l’euro”, va dir el banquer italià, “i creguin que serà suficient”. Dit i fet. Els mercats van validar aquestes paraules i la prima de risc de països com Espanya i Itàlia, que amenaçava la seva supervivència, es va moderar. El programa OMT, pel qual el banc emissor compra deute públic i finança directament l’excés de despesa pública va donar oxigen als governs espanyol, italià, grec i portuguès. Els europeus del nord, en general, no estan d’acord amb aquesta política. I Jens Weidmann en particular, l’alemany que presideix el Bundesbank, sempre s’ha oposat a què el BCE financi els governs dissoluts del sud. Les operacions de compra de deute públic espanyol per part del banc emissor subvencionen l’Estat a costa dels estalviadors del nord.

El repartiment d’alts càrrecs comunitaris ha buscat un equilibri per raó de gènere (Lagarde i von der Leyen), polític (conservadors i socialistes) i grandària del país (l’eix franco-alemany i la petita Bèlgica). De moment, continuarem amb un tipus d’interès zero i amb la política monetària (ultra)expansiva del BCE. Aquesta política no beneficia a ciutadans ni empreses, sinó bàsicament als estats hiperendeutats, que reben finançament il·limitat a cost zero. Els mateixos bancs comercials en surten perjudicats en disposar de marges d’intermediació molt baixos. I que Lagarde no sigui una economista preparada, sinó una advocada i experimentada negociadora, significa que necessitarà dependre més del personal del BCE i dels membres tècnics del seu consell de govern. Però podem estar tranquils, perquè la presència de l’ex-ministre d’economia espanyol Luis de Guindos a la vicepresidència del BCE és tota una garantia i segur que l’ajudarà en aquest sentit.

Switch to mobile version