Autor Articles i estudis
6 Setembre 2018 a 18:00

Mataró i el tren que utilitzava greix de nadons segrestats

Tren Barcelona Mataro //Foto: http://www.railwaymania.com

Tren Barcelona Mataro //Foto: http://www.railwaymania.com

La rumorologia -més popularment coneguda com “ràdio macuto”- està present a les societats humanes des del principi dels temps. El boca a boca, quan una informació interessa a un grup de persones, la porta allà on no arriben els comunicats oficials o de primera mà. El problema es produeix en el moment que aquesta informació no pot ser contrastada i cada persona treu o posa en proporció de la informació que ha rebut, convertint-se en alguna cosa totalment diferent de la informació de partida. Si a aquest fenomen de tergiversació d’una notícia se li suma la ignorància de qui la rep/envia, la por, i se l’amaneix amb una bona quantitat de mala llet, el que tenim és un autèntic còctel Molotov social. Això mateix va ser el que va passar el 1848, quan es va formar una de grossa en “assabentar-se” la gent que les màquines de tren es lubricaven amb… greix de nadons.

El 28 d’octubre de 1848 s’inaugurava la primera línia de ferrocarril a la península, la qual anava des de Barcelona a Mataró. De fet no va ser la primera d’Espanya, ja que la primera havia estat instal·lada a Cuba uns anys abans, i en aquell moment Cuba era espanyola, però aquest fet no va evitar que la instal·lació del primer traçat ferroviari es veiés amb molts recels. Potser amb massa i tot.

La gent del carrer, que desconeixia totalment tan nou invent, quan es va assabentar que de 5 hores que trigava el trajecte fins a Mataró amb carro es passava a una mitja hora, es va imaginar tot tipus de coses rares. Però no només va ser la gent normal -analfabeta en la seva majoria-, per a qui qualsevol cosa més enllà de la seva vida habitual era un autèntic descobriment, sinó fins i tot per a gent intel·lectual i prestigiosa, la qual va arribar a especular que el fet d’anar tan ràpids podria provocar des d’asfíxies a crisis nervioses, passant per tota mena de catàstrofes diverses (cremes de cultius per les espurnes dels rails, per exemple). El desconeixement, les pors i la manca de comunicacions, van fer que les coses es sortissin de mare… per a benefici d’uns pocs, als quals ja els hi venia bé aquest clima de por i odi cap a l’incipient ferrocarril: els carreters.

Efectivament, fins aleshores, l’única manera de desplaçar-se a qualsevol lloc era, en carro, en animal o a peu. En aquesta situació, els cotxers i els carreters s’emportaven el gruix dels transports per terra, de manera que es guanyaven la vida transportant viatgers i mercaderies en els seus carros i diligències. L’aparició del ferrocarril era un cop terrible per al seu negoci, tenint en compte que ni es transportava la mateixa quantitat, ni a la mateixa velocitat, i la competència era, simplement impossible. Tal eficàcia en el transport per terra va fer que veiessin en perill els seus treballs i no van dubtar a fer el que fos per mantenir amb la quota de negoci. El que fos.

Atiant les pors de la gent i donant suport a actes de sabotatge, van fer que les obres es veiessin constantment atacades, portant al propi Miquel Biada (l’impulsor del ferrocarril), a fer guàrdies en persona per evitar els atacs furtius que a les nits patia la línia. No obstant això la via violenta no era l’única manera d’oposar-se al nou invent, ja que la difusió de rumors de tota mena que sembressin el pànic entre el públic era utilitzada de forma sistemàtica. En aquest sentit, un dels rumors que més “èxit” va tenir va ser el que deia que els eixos de la màquina i els rails de la via estaven lubricats amb greix de nounats que havien estat segrestats a Barcelona. Això va significar tot un xoc per a la societat barcelonina de l’època.

El rumor va arribar a tenir tal grau de versemblança, que un grup de dones de la Barceloneta, barri on se situava la primigènia estació de Barcelona, va decidir prendre cartes a l’assumpte. L’estació es trobava una mica per sota de l’actual Estació de França, i l’humil barri de pescadors de la Barceloneta -únic que es trobava fora de les muralles- estava especialment sensibilitzat. Això va portar a un grup de dones a amotinar-se i a dirigir-se a l’estació de Mataró per destruir les màquines que allí es trobaven.

Les cròniques no conten com va acabar la història encara que sembla que no van aconseguir sortir-se amb la seva, però la situació va ser tan seriosa que va portar a la companyia que administrava el ferrocarril (en aquell temps la Companyia dels Camins de Ferro de Barcelona a Mataró) a publicar al Diari de Barcelona -el popular Brusi- un anunci en què desmentia categòricament que les seves màquines utilitzessin greix de nens per a la lubricació habitual dels seus eixos.

L’eficàcia del ferrocarril, finalment, va transcendir a les pors i als sabotatges dels qui el veien com el seu enemic, convertint-lo en un dels mitjans de comunicació més utilitzats a l’actualitat. Els carreters i cotxers encara van mantenir una part del seu negoci fins ben entrat el segle XX en què va entrar el motor d’explosió, i les enraonies van continuar, eficaçment, la seva feina d’informació-desinformació a parts iguals d’un desconegut i de vegades increïble món que ens envolta.

-Ireneu Castillo-
@ireneuc

Switch to mobile version