Autor Articles i estudis
16 Novembre 2017 a 18:00

Alcoi 1821, quan l’odi a les màquines va arribar a Espanya

ireneu luditas

foto: http://novo.lavozdegalicia.es

Quan passejant pels camps veiem els tractors, les recol·lectores o les màquines que, donant una remenada als ametllers, no deixen una ametlla a l’arbre, no podem, per menys, de pensar en la quantitat de mà d’obra que s’han estalviat. Treballs que abans necessitaven el concurs d’una quantitat ingent de mà d’obra, amb l’avanç de la tecnologia són portats a terme per unes poques persones, però clar… això vol dir que la gent que abans es dedicava a això, queden a l’atur, perdent-se tants llocs de treball com braços estalvia la maquinària en qüestió. Aquesta constatació fefaent porta a més d’un a pensar que, en aquesta època de crisi i atur desbocat, les màquines, més que ajudar, el que fan és empitjorar la situació, creant una animadversió cap a la tecnologia tant més radical com més estigui en perill el teu lloc de treball per ella. No obstant això, encara que sembli molt actual, aquest discurs no és nou, i ja al segle XIX, a Espanya, les primeres màquines van provocar un rebuig tan violent que va haver fins i tot d’intervenir l’exèrcit. És el que es coneix com Motí ludita d’Alcoi.

Quan a mitjan segle XVIII van començar a sortir les primeres màquines a Anglaterra, la seva eficàcia i productivitat incomparables van posar en peu de guerra als treballadors artesans que van veure en les màquines a un competidor a batre. El moviment, anomenat “ludita” per Ned Ludd, un jove anglès que -suposadament- el 1779 va destruir dues màquines de teixir en un atac d’ira, es va estendre amb violència per tot Europa segons anava avançant la industrialització dels diferents països. A Espanya, seguint la tradició d’anar a remolc de les avantguardes, la Revolució Industrial no va arribar fins ben entrat el segle XIX, sobretot a causa del merder monumental de la Guerra del Francès que va impedir qualsevol desenvolupament mínimament coherent del país. Encara que clar, en un país en plena voràgine reaccionària, en què es clamava “Visca les cadenes! Mori la llibertat! “(Veure Mori la llibertat!… i no era una broma)… implementar una novetat era una autèntica heroïcitat, quan no directament una insensatesa.

No va ser fins l’arribada del Trienni Liberal (1820-1823) que, Ferran VII, forçat per un pronunciament militar que va reinstaurar la Constitució de Cadis, es va haver d’embeinar l’absolutisme -almenys temporalment- i cedir a les demandes d’obertura social i econòmica. Aquest breu període progressista va donar confiança a diversos empresaris del tèxtil de la província d’Alacant a instal·lar els primers telers a Alcoi, aprofitant que la majoria de la població de la comarca es dedicava a la producció i manipulació de la llana per al seu posterior teixit. No en va, en un Alcoi d’uns 11.000 habitants, el 48% de la seva població treballava per a la llana, als quals s’havien de sumar uns 15.000 més igualment emprats al ram de la llana, però distribuïts pels pobles de la comarca. No obstant això, la instal·lació de les primeres fàbriques va caure com un gerro d’aigua freda al conjunt de la població alcoiana.

La producció, que fins llavors estava centrada al treball artesà que les famílies exercien a casa, va passar de cop a efectuar-se en centres de treball, és a dir en “fàbriques”. Unes fàbriques que, aprofitant la matèria primera subministrada pels paisans, augmentaven la producció tèxtil de forma bàrbara, modificant el paper dels antics artesans, els quals deixaven de ser manipuladors a ser mers proveïdors de la matèria primera. Aquesta novetat va provocar una reestructuració en la producció, desapareixent una gran quantitat de llocs de treball i condemnant a la misèria a una gran part de la població. La Foia d’Alcoi s’havia convertit, gràcies a les màquines, en una olla a pressió.

Així les coses, l’1 de març de 1821, 1.200 homes armats, farts de les màquines que els havien tret el pa, es van dirigir a Alcoi disposats a acabar amb les tan odiades competidores. No obstant això, Alcoi estava parapetada darrera d’un ampli llenç de muralles, de manera que els irats “ludites” es van acarnissar amb els telers que van trobar als tallers ubicats extramurs. El tumult va tenir com a resultat l’incendi i consegüent destrucció de 17 màquines valorades en 2 milions de reals (el que valien un parell de goletes de guerra) i no va ser fins que l’alcalde d’Alcoi va prometre destruir els telers que havien dins de la ciutat emmurallada, que els treballadors no es van retirar. Tot i això, en veient la magnitud de la mobilització i les perverses intencions dels manifestants, l’alcalde va fer cridar a l’Exèrcit per posar ordre.

Cinc dies més tard, el 6 de març, es van presentar dos regiments (estem parlant de 2.000-3.000 soldats per cada regiment), un de cavalleria procedent de Xàtiva i un altre d’infanteria provinent d’Alacant, per posar ordre a la força. Això va produir que, tres dies després el diputat per Alcoi, Sr. Gibert, comparegués davant el Congrés dels Diputats per donar explicació del que havia passat i consensuar les indemnitzacions als empresaris per les màquines destrossades. No es té informació precisa sobre això, però es van produir detencions que sis anys després encara mantenien diversos “ludites” entre reixes, malgrat les sol·licituds d’indult efectuat per l’alcaldia d’Alcoi. Els treballadors afectats, per la seva banda, van haver d’aprendre a conviure amb les màquines ja que, encara que no els agradés, havien arribat per quedar-s’hi.

Sigui com sigui, a aquest primer rampell contra les màquines a Espanya li van seguir molts d’altres (veure Mataró i el tren que utilitzava greix de nadons segrestats), el més conegut va ser l’incendi de la Fàbrica Bonaplata de Barcelona de 1835, en què es va acusar també a les màquines de treure el mitjà de vida a la gent. No obstant això, i malgrat que per por o per ignorància, hi hagi gent que encara pensi que és millor per a la societat que centenars de persones es deixin les esquenes segant el blat amb falçs, o obrint túnels a pic i pala, la realitat és que sense la tecnologia ni vostè podria estar llegint aquestes lletres, ni jo les podria haver escrit. Al cap i a la fi, i com van poder arribar a comprendre els seus detractors del segle XIX, el veritable perill per al treballador no són les màquines, sinó les bones o males intencions de l’humà que hi ha darrere d’elles.

-Ireneu Castillo-
@ireneuc

Switch to mobile version