Autor Articles i estudis
19 Gener 2017 a 18:00

L’Antàrtida o quan tocar els collons als pingüins es torna estratègic

ireneu pingüins

Foto:http://www.denomades.com

Els pingüins, amb els seus caminars maldestres i aspecte còmic i entranyable, des de sempre han estat un dels animals que més simpaties s’han guanyat entre petits i grans. Aquesta simpatia, que ha fet que siguin especialment propers i estimats per tothom, els ha fet un blanc fàcil de tot tipus d’estudis i investigacions científiques; més que res perquè sempre és més fàcil despertar la curiositat per un au atractiva que per una bestiola repel·lent. Amb tot… què és el que pot portar a uns investigadors a tocar el que no sona a una tranquil·la colònia antàrtica de pingüins, fent sorolls de més de 100 dB durant 80 dies cada 5 hores? Doncs encara que li pugui semblar mentida, la política geoestratègica de les potències mundials està darrere d’aquesta ximpleria.

Conèixer el món que ens envolta mitjançant estudis científics resulta imprescindible per poder conèixer totes les relacions -moltes d’elles ignorades- que existeixen al planeta i que afecten directament les nostres vides. Encara que, en el cas de l’Antàrtida, amb més de 80 bases científiques, tanta preocupació pel seu entorn resulta, com a mínim, cridanera.

Durant els primers anys del segle XX, l’Antàrtida va passar a ser l’última zona inexplorada del planeta, pel que totes les potències mundials van fer ingents esforços per poder ser els primers a poder posar el peu en els nous territoris que es descobrissin. No tan sols per l’honor d’haver estat els primers (que sempre és un plus) sinó perquè això els donaria drets territorials posteriors una vegada que es coneguessin les possibilitats que s’amagaven sota els immensos casquets glacials antàrtics.

D’aquesta manera, la Gran Bretanya, França, Estats Units, la Unió Soviètica, Noruega, Argentina, Xile, Austràlia i Nova Zelanda (entre molts d’altres) van començar una pugna conforme que les dues guerres mundials van destapar la importància estratègica de l’Antàrtida. No obstant això, tantes reclamacions hi havia, tants eren els merders (alguns armats) durant la Guerra Freda que, al final, van decidir que el millor seria deixar els territoris per sota del paral·lel 60 com a terra de ningú.

Així les coses, el 1961 va entrar en vigor l’anomenat Tractat Antàrtic, en el qual, 12 països es van comprometre a utilitzar l’Antàrtida només amb fins merament pacífics, dedicant el paratge a la investigació científica. El tractat, que a l’actualitat ha estat signat per 52 països, inclou un subtil detall: es signava sense perjudici dels drets territorials reclamats per cada un, els quals simplement quedaven congelats. I aquí rau el quid de la qüestió.

Aquesta nova situació significava que durant el temps que estiguès en vigor estarien prohibides les ocupacions militars o colonitzadores, però sí que es permetrien la instal·lació de bases amb finalitats científiques. I allà que van començar a posar bases d’investigació científica com si no hi hagués un demà perquè, com es diu en català “A casa d’en Bernat, qui no hi és, no hi és comptat”

D’aquesta manera, tots els països que pretenen tenir alguna opció a l’Antàrtida quan el Tractat Antàrtic s’aixequi, han de poder justificar la seva presència d’alguna forma, de manera que els experiments i estudis científics s’han tornat claus per preservar intactes les opcions futures i, al seu torn, assegurar la possessió de les terres que es troben en les rodalies del continent gelat. L’únic inconvenient és que, tal és la necessitat dels governs que es facin estudis científics del tipus que sigui en aquelles bases que, de vegades, el llistó de filtrat de la qualitat dels experiments que justifiquin la inversió davant l’opinió pública s’ha de baixar estrepitosament, com ho han pogut comprovar els pingüins de l’arxipèlag de les Cruzet, a un pas de l’Antàrtida.

Vagi per davant que estudiar l’impacte de l’ésser humà en l’entorn, sempre és una cosa molt interessant (ver Lago Vostok, el inmenso lago bajo el hielo de la Antártida) tot i que, és clar, quan els resultats que trauràs te’ls sap predir qualsevol nen de primària des de casa, fer segons quins experiments l’únic que poden fer és que se’t vegi el llautó d’una hora lluny. I aquí no és que es veiés el llautó, sinó que semblava la cua d’un paó desplegada.

El 2011, quatre investigadors de la universitat d’Estrasburg van dedicar tres mesos a estudiar com afectaven les activitats humanes en una colònia de pingüins rei d’aquelles illes. Fins aquí, podria semblar tot normal, però la cosa comença a torçar quan veiem el que pretenen investigar: veure si els pingüins s’alteren quan els molesten. La metodologia, ja els aviso, sembla treta d’un acudit d’en Jaumet.

L’estudi implicava agafar a 20 parelles reproductores (és a dir 40 individus), col·locar-los uns aparells d’uns 100 g de pes a l’esquena amb els quals mesurar-la pressió sanguínia i unes bandes de plàstic en les ales per distingir-los a una certa distància. Un cop equipats, 10 d’aquestes parelles escollides serien instal·lades prop de la base i les altres 10 en una zona, de la mateixa colònia, però més allunyada de les activitats humanes de la base. Un cop cada parella situada, començava la “investigació”.

Els investigadors, a partir de llavors, es dedicaven a sotmetre a la colònia a 3 tipus d’estímuls “estressants”. Primer un de “baixa intensitat” que es tractava d’estar-se dempeus durant una estona a uns 10 metres de la colònia. Després un “mitja intensitat” consistent en agafar dos tubs de metall i colpejar-los entre ells tres vegades (produint un so de 102 decibels), i una última “d’alta intensitat” que consistia en caçar als individus marcats, posar-los una caputxa i immobilitzar-los durant tres minuts. Tot això repetit de forma aleatòria cada 5 hores, durant 80 dies.

Imagineu el paperot dels pingüins. Un paio que es posa allà a la llunyania, s’està una estona i se’n va; un altre que ve i comença a fer un soroll de la òstia durant tres segons i un altre que ve a agafar-los. Quin us alteraria més? Doncs els resultats, efectivament, van ser concloents: els pingüins s’alteraven poc o gens amb els estímuls de baixa i mitja intensitat (als quals s’arribaven a acostumar), mentre que alteraven i molt! quan els “caçaven”. ¡Ole la investigació científica!

La idea, segons l’equip investigador, era simular la visita de turistes, l’activitat normal de la base i les activitats de reconeixement dels biòlegs, per veure com era el nivell d’estrès de la colònia de pingüins rei per, d’aquesta manera, estudiar el grau de molèsties que fa l’activitat humana en un ambient pràcticament verge. Encara que, és clar,  van obviar el detall de que la colònia formada per milers de pingüins portaven ¡50 anys! suportant l’activitat humana, de tal forma que el mateix experiment es podia haver fet en una granja d’oques qualsevol de la Dordonya. I és que això, en el fons, era el de menys, perquè el que realment importa és que aquella base estudiï.

En definitiva que, en el context de l’Antàrtida, la investigació científica s’ha convertit en la nova forma de colonitzar territoris fins i tot abans de que aquests estiguin disponibles a la lliure colonització. Per una vegada i sense que serveixi de precedent, el coneixement general de l’ésser humà s’està beneficiant directament o indirectament de l’ambició de poder sense límits de les grans -i no tan grans- potències mundials, tot i que, per desgràcia seva, s’hagi de tocar els collons cada 5 hores als veritables propietaris d’aquelles terres australs: els pingüins.

-Ireneu Castillo-
@ireneuc

Switch to mobile version