Autor Articles i estudis
2 Juliol 2015 a 18:00

L’ADN neandertal que mai va arribar a extingir-se

 

L'ADN neandertal que mai va arribar a extingir-se

L’ADN neandertal que mai va arribar a extingir-se

L’home de Neanderthal s’ha pres, des que es va descobrir a mitjan segle XIX, com el prototip de l’home primitiu, capgròs, lleig, rude, desmanegat, ensalvatgit i quantes més perles (a qual pitjor) se li passin pel cap, fins al punt que -des del punt de vista de la societat actual, evidentment- si no es van extingir abans va ser per pura pena. Aquesta arrogància que demostren els “adonis” i “superintel·ligents” Homo sapiens actuals envers els neanderthalensis és d’autèntic psicoanàlisi i més si -com sap bé la meva amiga, la periodista Gemma Aguilera-, més enllà de l’aspecte físic, el registre paleoarqueológic indica diametralment el contrari. Amb tot, el sentiment de vehemència del sapiens davant l’extint neandertal existeix en realitat, talment com aquell que, sabedor del seu èxit, mira al parent arruïnat amb desdeny i prepotència. No obstant això, potser hauríem de ser una mica més humils atès que, encara que sembli mentida, per les nostres venes també hi corre sang neandertal: les “cardades” dels uns amb els altres en tenen la culpa.

El fet que els neandertals es correguessin les seves festes sexuals amb els sapiens, es miri com es miri, parla molt en favor dels neandertals i poc en favor dels sapiens. Que una espècie poc agraciada des del nostre punt de vista actual -com el Neandertal-, però perfectament adaptada al duríssim clima imperant a l’Europa de l’última era glacial, s’enamorés bojament d’un estilitzat i proporcionat espècimen de sapiens estranger, no deixa de ser fins a cert punt normal, sobretot si sabem que, malgrat la seva rudesa, tenia un cert gust per l’harmonia i la bellesa. Per la seva banda, que un sapiens es fotès un clau amb un neandertal, coneixent l’ésser humà actual, té més possibilitats de ser un “el que sigui, escolti, el que sigui” o una aposta entre borratxos que una atracció sexual real.

Sigui un o sigui un altre, la realitat és que neandertals i sapiens van tenir relacions entre ells fins al punt que ha permès que, en els homes actuals (i dones, que també entreu en el pack), s’hagi trobat entre un 1 i un 4% d’ADN de neandertal. Però … com pot ser això? ¿No havíem quedat que s’havien extingit sense deixar descendents? ¿Som una espècie híbrida llavors? Sí i no. Ara es ho explico.

Qui més qui menys sap que espècies molt properes, poden arribar a copular, però que no sempre tenen descendència fèrtil. Tal és el cas de cavalls amb ases, o amb zebres, o lleons i tigres, etc., els quals, tot i ser el fruit de la barreja de dues espècies, les incompatibilitats entre uns i altres fan que els seus descendents no tinguin capacitat d’engendrar nous fills. En el cas dels neandertals i els sapiens, l’assumpte és exactament el mateix: per molt que li donessin gust al cos i criessin híbrids, aquests descendents serien estèrils… o no.

Efectivament, segons els investigadors, encara tot i que sapiens i neandertals s’havien separat fa uns 600.000 anys i, de facto, eren espècies diferents, no eren incompatibles al 100%, sinó que encara tenien una mínima (però molt mínima) capacitat de engendrar progènie fèrtil. I la van tenir.

Durant els 130.000 anys previs a la seva extinció (ocorreguda fa uns 30.000 anys), els sapiens van mantenir idil·lis esporàdics -amb resultat d’hibridació fèrtil- amb els neandertals, però tan esporàdics, que s’especula que només es donés un exemplar de “neandertalosapiens” cada 1500 anys, corresponent a aquests raríssims espècimens híbrids la transmissió dels gens neandertals al genoma de l’homo sapiens modern. Gens que, si bé han donat algun problema de compatibilitat (intervenen en la propensió a la diabetis tipus 2, a la cirrosi biliar, al lupus o la malaltia de Crohn), han permès que la pell dels sapiens -sobretot els europeus, els quals el 70% tenen aquests gens- sigui més resistent a les inclemències de la intempèrie -resistència al fred de latituds altes- i amb una major duresa del pèl corporal… per a delícia dels centres de depilació, és clar.

En definitiva, que per molt que algú pretengui mirar els neandertals de cua d’ull, la realitat és que la seva història, lluny de ser la d’uns éssers primitius i obsolets, va ser la història d’uns supervivents nats que van aconseguir adaptar-se amb èxit allà on les condicions no permetien viure a cap altra estirp humana. El canvi climàtic, la reducció de poblacions i la competència amb els sapiens -més espavilats i menys especialitzats- van fer la resta, quedant en nosaltres restes d’aquests cosins nostres sense la participació dels quals, possiblement, no hauríem estat capaços de colonitzar amb èxit fins a l’últim racó d’aquest planeta.

Ah! I no s’enganyi. Quan vegi el brètol de torn fent l’imbècil, no ho compari amb els neandertals: l’estultícia de segons quins personatges és un tret típicament “sapiens”.

A cadascú, el que li pertoca.

Ireneu Castillo

Switch to mobile version