Autor Cinema, teatre i televisió
13 Maig 2015 a 18:00

On ets, Rhum?

Dóna’m un nas vermell i mouré el món

Els cinc pallassos de “Rhum”

Els cinc pallassos de “Rhum” // Foto: Josep Aznar

ESPECTACLE DE PALLASSOS. Dramatúrgia: Martí Torras, Joan Montanyès (Monti) i Monti & cia. Intèrprets: Guillem Albà, Joan Arqué, Roger Julià, Jordi Martínez, Pep Pascual. Direcció musical: Pep Pascual. Música original: Pep Pascual i Monti & cia. Escenografia: Sarah Bernardy i Martí Torras. Vestuari: Rosa Solé. Il·luminació: Quico Gutiérrez. So: Ramon Ciércoles. Caracterització: Toni Santos. Ajudant de direcció: Montse Tixé. Ajudant d’escenografia: Jordi Larrea. Ajudant de vestuari: Mireia Farré. Assessorament coreogràfic: Montse Colomé. Cap tècnic: Xavier Xipell “Xipi”. Producció executiva: Xavier Ribalaygua. Cap de producció: Carles Manrique-Velvet Events. Distribució: Elena Blanco – Magnètica.

Per aquesta ocasió, la Sala Miguel Hernández de Sabadell, es va convertir en una autèntica carpa de circ. Amb una pista circular als peus, i unes bombetes blanques i vermelles, organitzades en franges imitant el barrat blanc-i-roig de les clàssiques teles de carpa circense, penjant del capdamunt de la barra de llums, Sarah Bernardy i Martí Torras aconsegueixen crear una atmosfera i un espai completament màgics, que transporten l’espectador automàticament a una altra món, un món de circ, pallassos, riures, i molta, moltíssima il·lusió.

Petits i grans esperaven amb una emoció completament desbordada els uns, i més camuflada els altres, l’aparició d’aquells personatges tant fabulosos que són els pallassos. I no es van fer esperar gaire, en un escenari completament fosc només un punt de llum, i un pallasso blanc, pràcticament embolicat amb una jaqueta gegant feta de pedaços de colors, apareix en escena, i talment com si hagués estat un somni, després d’intercanviar algunes paraules amb el públic, s’esfuma com si res tot exclamant “Rhum…! Rhum…? On ets, Rhum…” fins a perdre’s altra cop en al foscor.

Una escena màgica i onírica que tan sols és el pròleg, el primer tastet, de tot que engloba l’espectacle de “Rhum”. Cinc pallassos meravellosos, i un sisè que els observa des del més enllà, formen una família d’allò més variada, on tots tenen algun tret característic que el fa especials i únics. L’un és despistat, l’altre és un músic mut, el de més enllà sembla sortit de les pel·lícules dels anys 20, i capitanejant el conjunt, dos “cara bianca” cadascun més saberut i adorable que l’altre. Això si, tots cinc desprenent una innocència tan blanca com la dels més menuts de la sala.

Lluny de qualsevol estereotip, “Rhum” és un espectacle adequat per a tots els públics. Un espectacle de pallassos que no és només per a nens, ni només per a adults. Ple d’ironia, de números crítics, de números naïfs – o si més no en aparença – aconsegueixen que petits i grans es vagin alternant en les rialles, i durant els 90 minuts que dura l’espectacle la sala-carpa no quedi pràcticament mai en silenci, només quan es demana “musha atensión”.

Destaquen sobretot números com el del Torero, els del Swiming Brothers, o també el de la Milikituli, que sempre desperta unes quantes pessigolles a la panxa de totes les noies del públic.  Números còmics, de cant, de dansa, de bogeria absoluta, i tots plegats amb una direcció musical de Pep Pascual enlluernadora. Amb un domini aclaparador de la disciplina musical, i descobrint de mica en mica diferents recursos i estris quotidians que poden ser instruments potencials, Pascual aconsegueix meravelles tant increïbles com per exemple que un inofensiu i senzill globus soni perfectament afinat.

En tot moment l’energia de la família de pallassos arriba al públic de manera fluida, sense necessitat de forçar-la, i de mica en mica van arribant al cor dels espectadors, tant i tant endins que, sense saber com, es troben immersos dins d’un món paral·lel del qual després no en volen sortir. Sens dubte doncs, amb aquest espectacle, Martí Torras demostra la seva versatilitat com a director – després de “Desdèmona” i “Paradís” – i s’alça, si més no de moment, com a un dels grans directors del panorama teatral català d’aquesta temporada.

Pel que fa a “Rhum”, és clarament un descans pels espectadors, una via d’escapament, un viatge astral a un món millor,  o  si més no més relaxat i on equivocar-se – i fer-ho constantment – està permès. Pels més menuts “Rhum” alimenta la seva fantasia, i la idea de que el món és sempre així de bonic i divertit; i pels grans, “Rhum” és aquell espai de crítica punyent però alhora lleugera que permet mirar-se el que passa amb una mica més de bon rotllo. En definitiva, “Rhum” és un convit a jugar, o el que encara és millor, a reprendre el joc, a sentir-se lliure, a descarregar el pes dels anys, de les responsabilitats i de tot allò que es desitgi. “Rhum” és sinònim de llibertat, d’homenatge, i de tendresa cap a una professió i una vida que ens recorda que hem de cuidar perquè és un gran regal.

@anna_mestreseg

Switch to mobile version