Autor Cinema, teatre i televisió
15 Abril 2015 a 18:00

Posa’m un Waikiki Honolulu

La humanitat de l’off side Romea

Joel Minguet i Borja Espinosa són els dos protagonistes de “Waikiki Honolulu”

Joel Minguet i Borja Espinosa són els dos protagonistes de “Waikiki Honolulu” // Foto: José Novoa

TRAGICOMÈDIA. Dramatúrgia i direcció: Paul Berrondo. Repartiment: Borja Espinosa i Joel Minguet. Ajudant de direcció: José Novoa. Assistent de direcció: Carla Fajardo. Assessorament d’il·luminació: Iñaki Moreno. Fotografia: José Novoa. Producció executiva: Mes Teatre Antezerkia. Distribució: Xavier Gonzalez Boix – Escenapart. Cap tècnic: Sergio Lobaco. Agraïments: Reial Club Martítim de Barcelona. Una producció de +TEATRE.

En la intimitat de la proximitat de mitja nit, el Teatre Romea obre les portes per la seva sessió “golfa”. De sobre, el Romea es transforma en una sala menuda i familiar, on els actors ocupen només el prosceni i una petita tarima accessòria col·locada davant de l’escenari. Tot és negre. Una caixa negra. L’únic que es necessita per fer fosc, i començar l’espectacle.

Amb “Waikiki Honolulu”, l’actor i ara també director Paul Berrondo presenta una peça original creada a partir de les improvisacions dels mateixos actors, Joel Minguet i Borja Espinosa. És per tant, una obra genuïna que degut al seu procés de creació work in progress, esdevé quelcom absolutament viu en escena. “Waikiki Honolulu” es descobreix a cada moment, fins i tot els actors semblen descobrir el que els succeeix a cada instant, semblen no saber què passarà, no tenir ni idea de què diran, ni de què farà l’altre. Es dóna dalt de l’escenari una situació tan real que provoca una certa inseguretat en el públic que, per primera vegada se sent més voyeur que mai.

En aquesta mateixa línia, la peça creada a sis mans, és un còctel – tal com n’indica el títol – fruit de la sacsejada de quasi tots els tabús existents en la nostra societat actual, barrejat amb un toc de tendresa, unes gotes de Springsteen, i una mica d’essència de mar. L’addicció a les drogues, la crisi econòmica, l’odi pels pares, la ira incontrolada, l’homosexualitat… Tot. És un còctel per riure, per plorar, per cridar i deixar-se anar, però sobretot per adonar-se’n que encara que sembli que tot està perdut, sempre es pot tornar a somniar.

En aquest context Joel Minguet i Borja Espinosa aconsegueixen encarnar dos personatges reals i vitals fins a la medul·la, pertorbats, perduts i desconcertats que es troben una anecdòtica nit en un bar. Minguet i Espinosa  es converteixen en dos éssers en vibració constant, i amb una energia desbordant i encisadora gaudeixen en escena i de retruc fan gaudir l’espectador.

Cal comentar però que, la relació que s’estableix entre els dos personatges, si bé ja s’intueix des d’un bon principi i per tan quan es confirma no és cap sorpresa, quan arriba al clímax resulta confusa i estranya. Possiblement es degui al fet que no es duu fins a l’extrem com la resta de qüestions que es tracten a la peça, i per aquest motiu, l’escena en la qual culmina la relació entre els dos protagonistes no acaba d’encaixar amb la línia energètica i potent de la resta de l’obra, quedant així com un capítol inconnex i quasi oníric, que fins i tot pot arribar a suggerir en l’espectador que en realitat no ha succeït mai res.

A mida que avança la història, tot plegat té un cert regust de “Danny and the Deep Blue Sea”, obra del dramaturg americà John Patrick Shanley – més coneguda, potser, com a “Danny & Roberta” –. Però, si bé l’orba sembla veure directament de l’estructura, com dels personatges de Shanley, lluny de ser-ne una còpia o una versió, “Waikiki Honolulu” esdevé una obra nova i fresca que revisa aquest ja considerat clàssic de la dramatúrgia contemporània, i el revitalitza amb una nova mirada que l’omple de coses noves.

Ja no existeixen Danny i Roberta, sinó dos personatges anònims que podrien ser qualsevol de nosaltres en algun moment de les nostres vides, algun moment que vam viure fa molt de temps, que encara no hem viscut, o que potser desitjaríem viure algun cop. D’aquesta manera, “Waikiki Honolulu” s’alça com una obra universal que parla sobre persones, fracassos i somnis, però sobretot d’esperança, superació i segones oportunitats, sense caure en el sentimentalisme barat o el drama convencional i buit.

En definitiva, un còctel d’escassos 80 minuts en el qual es demostra un cop més la tendència general – i sovint exagerada – a l’horror vacui. Paul Berrondo aposta per un espai negre, sense cap mena d’accessori, tan sols dos actors en escena i molta imaginació. D’aquesta manera, l’equip de “Waikiki Honolulu” recupera el joc originari del teatre, i transporta als espectadors arreu del món: a un bar, dins una furgo, a una llarga carretera vora la costa, i a tot arreu on ells desitgin i el públic es deixi. Una peça meravellosa, humaníssima, i honesta que no pot passar desapercebuda.

@anna_mestreseg

Switch to mobile version