Autor Articles i estudis
22 Gener 2015 a 18:00

L’embassament del Catllar: ximpleria fins l’última gota

L'embassament del Catllar, vista des de la presa cap a l'interior de l'embassament

L’embassament del Catllar, vista des de la presa cap a l’interior de l’embassament // Imatge de Wikiloc.com

Acostuma a ser normal que davant l’espectacle d’un riu més o menys crescut, sempre hi hagi algú que comenti la llàstima que li produeix que tanta aigua es perdi al mar. La solució per a aquesta gent seria fer un embassament que retingués tota l’aigua que porta aquest riu i, d’aquesta manera, aprofitar-la. Segons sembla, això mateix va ser el que van pensar els constructors de l’Embassament del Catllar, a Tarragona.

L’embassament del Catllar, inaugurat el 1975, és a prop del municipi homònim, a la conca del riu Gaià, un petit riu mediterrani amb una conca d’uns 390 km2, una longitud de 59 km i un cabal mitjà de 0.57 m3/segon. Aquest pantà, una vella reivindicació dels regants de la zona des de finals del segle XIX, va ser finalment construït per REPSOL per proveir d’aigua de refrigeració  les instal·lacions petroquímiques que aquesta empresa disposa a les rodalies de Tarragona. No obstant això, els despropòsits generalitzats de finals del franquisme van fer efecte en el projecte.

Per començar, el projecte primigeni no situava la presa a l’emplaçament actual -l’estret del torrent de Renau-, sinó uns quilòmetres més amunt, a l’estret del Cardenal, al municipi de Salomó. Aquest pantà primer havia de tenir una capacitat màxima d’uns 11 hm3, però encara no se sap per què, a més de canviar la ubicació, els enginyers van decidir augmentar la mida de l’embassament dels 11 hm3 inicials als 60 hm3 finals, construint una formidable presa de terra i pedres de 79 metres d’alt. La rumorologia diu que després d’unes grans riuades (“gaianades”, com es diu a la zona) que van comportar importants danys a les obres, els enginyers van decidir augmentar el marge de seguretat “per si de cas”. Però no s’acaba aquí la matusseria de la construcció.

Els estudis geològics marcaven que l’òptim d’altura de la presa era a la cota altimètrica 96, ja que a partir d’aquí els materials que havien de retenir l’aigua deixaven de ser impermeables per tornar-se totalment porosos. Encara, tot i conèixer aquesta dada, es va decidir pujar la presa fins a arribar als 131 metres. El sobredimensionat de l’embassament, al costat del poc cabal habitual del riu Gaià, van provocar que els 11 km de riu aigües avall de la presa no hagin portat aigua de forma natural des de la construcció de la presa, convertint-se de facto en una conca apart de la resta de la conca.

Tot el cúmul de despropòsits han fet que l’embassament de Catllar no s’hagi omplert mai, sent el màxim assolit la cota 110, o el que és el mateix, un terç del total (20 hm3), amb una ocupació habitual d’uns 6 hm3 (10%), que no arriben ni a mullar els peus de la presa. A sobre, quan l’aigua puja per sobre de la cota 96, tota l’aigua per sobre -i com ja es sabia- s’escapa per filtració, saturant els aqüífers de la conca veïna del Francolí i tornant a sortir aigües avall en el tram mort del Gaià.

Per la seva banda REPSOL-YPF, justament per aquesta inutilitat manifesta de la presa, té les instal·lacions totalment deixades de la mà de Déu. Les formidables comportes -totalment obertes, per deixar passar una aigua que mai ha circulat i difícilment circularà- estan totalment en desús, totes les instal·lacions estan destrossades pel vandalisme i l’interior del pantà està totalment cobert de vegetació. Una autèntica pena.

El més lògic seria enderrocar l’inútil monstre de pedra i roques que és la presa, i utilitzar l’aigua resultant de les depuradores de la zona per a les tasques de refrigeració que necessita la petroquímica, en comptes d’aigua neta com ho està fent fins ara, però els drets d’explotació del riu Gaià heretats del franquisme per la petroliera pesen massa en les administracions. Però no tot està perdut.

Les entitats ecologistes de la zona, que han lluitat contra REPSOL i l’Agència Catalana de l’Aigua, han aconseguit finalment que pel riu baixi un cabal ecològic mínim i totalment insuficient que, tot i els continus incompliments, ha permès restablir mínimament la categoria de riu a la vall baixa del Gaià.

És un petit pas, però és un alè d’esperança per poder arreglar el que la bogeria humana va destruir alegrement.

Ireneu Castillo

Switch to mobile version