Autor Política
14 Novembre 2014 a 14:30

Discurs de Muriel Casals al voltant del 9N

Cal anar junts per construir un projecte de futur

Foto: Joan Murcia

Foto: Joan Murcia

Aquest matí, en un esmorzar informatiu en el marc de la celebració d’un acte del Fòrum Europa Tribuna Catalunya, la presidenta d’Òmnium CulturalMuriel Casals, ha analitzat l’actual moment del procés sobiranista català, la consulta del 9 de novembre i el nou escenari polític. L’acte, que s’ha iniciat a les 9.00h a l’Hotel Palace, ha comptat amb la presència de l’escriptor Antoni Dalmau, actual president del Teatre Lliure – Teatre Públic de Barcelona i expresident de la Diputació entre 1982 i 1987; i diversos càrrecs polítics com Neus Munté, Jordi TurullJosep RullJoan Vilajosana i Oriol Amorós; també el president de la Confederació de ComerçMiguel Ángel Fraile.

Els últims mesos, Òmnium Cultural ha impulsat al costat de l’ANC la campanya Ara és l’hora, la campanya unitària de la societat civil pel dret a decidir i pel sí a la independència, organitzant la Via Catalana 2014 i desenvolupant diverses accions intensives arreu del país per a l’èxit del 9N.

Aquest ha estat el discurs íntegre de la presidenta d’Òmnium Cultural:

“Bon dia, moltes gràcies

Als organitzadors per convidar-me, pel vostre interès per Òmnium Cultural. A l’Antoni Dalmau per la seva presentació i sobretot per la seva companyia, avui i en altres moments.

Als companys de les Juntes d’Òmnium.

Als amics i amigues que sou aquí;

junts ens donem suport, junts elaborem pensament sobre el moment transcendent que vivim, gràcies pels vostres suggeriments.

Gràcies també per endavant als que no veieu les coses com jo mateixa, la discrepància ens ajuda a pensar millor, intentaré respondre a les vostres preguntes, escoltar les vostres crítiques.

Introducció

És evident que em correspon començar per una felicitació per l’èxit del passat diumenge; crec que puc dir que ens felicitem mútuament tots; no cal dir que de manera especial els molts que vam anar a votar perquè vam ser molts i perquè ho vam fer de manera impecable.

El 9N és un èxit en molts aspectes. Vull assenyalar per damunt de tot que és un èxit resultat de la complicitat entre els ciutadans i els representants polítics. Uso el concepte complicitat expressament, recordant la definició que Joan Fuster va fer de la paraula «còmplice»: és aquell que t’ajuda a ser com ets.

El passat diumenge els catalans volíem ser ciutadans normals, volíem sentir-nos com els habitants d’un país normal que expressen a través de les urnes el desig de decidir el seu futur polític. Els nostres representants polítics volien representar-nos i assumir els nostres anhels, també amb normalitat, és a dir, amb totes les atribucions que tenen els polítics dels països sobirans.

La bona entesa d’uns i altres ens va fer viure dia de sobirania. Aquell dia a Catalunya no va manar ningú més que el nostre govern, érem sobirans. Ens en vam sentir.

Per això, per aquest sentiment de complicitat en el desig de sobirania, el president i el govern van assegurar que les urnes fossin al seu lloc i la munió de voluntaris van assegurar que el procés es fes amb l’ordre i responsabilitat que correspon a un país democràtic, civilitzat i respectuós.

Cal fer extensiva la felicitació als que no van voler anar a votar i que van quedar-se respectuosament a casa sense ofendre ningú ni dificultar l’actuació cívica. Podem afirmar que el nostre «material humà» ens dóna garanties de qualitat democràtica.

Insisteixo: el dia 9N va ser un dia especialment feliç i esperançat. Penso que les persones grans que votaven recordant un passat d’esperances frustrades i dient que aquesta vegada «ho volem veure», en les persones que feien agafar la papereta a unes criatures que han de ser els ciutadans del futur, en els immigrants que votaven en un gest de voluntat d’incorporació al que ha de ser el seu país, als joves que votaven per primera vegada. Tots amb un somriure il·lusionant a la cara. Ho confirmen els observadors estrangers que ens veien com un país feliç quan consultaven, reflectien en les nostres cares com la il·lusió d’unes persones que tenen un projecte de futur i que el comparteixen amb un sentiment de solidaritat i d’amistat. De complicitat, en definitiva, perquè els uns ii els altres ens ajudem a ser com som, com volem ser.

Parlem del projecte de futur

És clar que es tracta de la construcció del futur estat de la Catalunya independent, colem ser un estat dins de la Unió Europea i ho hem expressat repetidament. El projecte és engrescador i cada dia s’hi afegeixen noves persones de totes edats, condicions socials, ideologies, orígens geogràfics. Es tracta d’un projecte transversal, inclusiu.

L’aventura de construir el teu propi país és molt estimulant. Ho és pels vells catalans i ho és pels recent arribats. Per aquests darrers, viure en un país que està a mig fer té l’atractiu de saber que si s’hi posen, tenen l’oportunitat de dissenyar com seria la Catalunya futura perquè el país serà com el voldrem fer entre tots. Per això la paraula «junts» és ara mateix una de les més repetides.

Què fa Òmnium?

Parlar davant vostre em permet reflexionar sobre quin és el paper d’Òmnium Cultural ara mateix. Potser us pregunteu perquè ens hem «embolicat» en una actuació que transita d’una manera tan explícita pels camins de la política. Us recordo que som una entitat cultural. Som una associació que té avui 44.000 socis que són els qui financien el funcionament i les activitats de l’entitat. Òmnium va ser creat l’any 1961, per un petit grup d’empresaris que van posar una part dels seus diners al servei de la llengua i la cultura catalanes.

L’objectiu d’Òmnium va ser fer classes de català en un moment que era difícil, però recordem que els anys 1960s es veia una certa obertura d’horitzó. Molt especialment les classes eren adreçades als mestres que volien reciclar-se per estar a punt en el moment que tornés la democràcia.

Democràcia voldria dir ensenyament en català i feia massa anys que no es formaven mestres competents per fer classe en català. Sota la direcció de Joan Triadú es van organitzar cursos, exàmens, es donaven diplomes, amb tot el rigor. Evidentment, amb les limitacions pròpies del moment, fent una tasca de suplència de l’administració catalana que no teníem.

Ho explico perquè estic convençuda que el que fem actualment és coherent amb l’esperit dels nostres fundadors. Ara hem arribat a la conclusió que el millor que pot fer una entitat dedicada a la promoció de la llengua i la cultura catalanes és treballar per la independència.

Necessitem un estat per viure plenament la llengua i la cultura, com a catalans.

El progrés econòmic i social

Necessitem un estat també per qüestions materials. Un estat que gestioni el pressupost públic per assegurar el procés econòmic i social.

Progrés econòmic vol dir afrontar les necessitats que la crisi econòmica que patim, que és llarga i dura, planteja a una vella economia industrial com és el cas de la catalana. Necessitem gestionar els impostos generals a partir de l’esforç productiu de la població que viu a Catalunya, quan parlem d’impostos parlem d’uns diners molt sensibles: els que s’han guanyat i que es cedeixen a l’administració pública perquè resolgui allò que no pot fer la iniciativa privada.

Amb els dos grans aspectes que té la despesa pública: la inversió i l’atenció a les necessitats socials.

Pel que fa a la inversió pública, l’experiència històrica és clara i ens mostra que les polítiques econòmiques aplicades pels governs espanyols no són les adequades a les necessitats de Catalunya. La societat espanyola ha tingut un recorregut cap a la modernitat diferent del català i, en conseqüència, té un comportament econòmic diferent. Així com Catalunya ha caminat per un llarg procés d’industrialització que ha conformat una estructura de petites i mitjanes empreses en un procés que arrenca a finals del segle XVIII i passa pels segles XIX i XX.

El resultat d’aquest llarg camí és una estructura econòmica molt oberta, molt relacionada amb l’exterior tant pel que fa a les importacions com a l’exportació.

Espanya, en canvi, ha entrat en la modernitat econòmica i social de manera molt ràpida a finals del segle passat. Ho ha fet vivint un salt brusc des d’una societat agrària a una societat basada en una estructura financera i de grans empreses productores i subministradores de serveis energètics i de comunicació. Un sistema d’empreses lligades molt directament al sector públic. Empreses que van ser privatitzades i que han fet una part de la seva expansió a l’estranger. Un sistema de monopolis lligats a les concessions públiques.

El resultat és que les dues economies no es poden desenvolupar harmònicament amb la mateixa política econòmica. De Santiago Alba al començament del segle XX fins avui, passsant per Carlos Solchaga, les desavinences han estat constants. Conclusió: ens cal un estat, amb les limitacions que tenen els estats membres de la UE, però no més.

La construcció d’Europa

Hi ha una altra línia de reflexió que voldria afegir als arguments exposats, i és que des de Catalunya volem ser un agent actiu en el procés de construcció de la unitat europea. El sentiment europeista ha estat sempre àmpliament majoritari aquí i en aquests moments tenim la ferma voluntat de ser presents dins del conjunt europeu amb la nostra personalitat. Volem aportar la nostra dosi de diversitat i quan reivindiquem la nostra llengua i la nostra cultura ho fem, també, per patriotisme europeu.

No volem privar els nostres conciutadans europeus de la riquesa que suposa la nostra presència, no som ni millors ni pitjors que els altres, simplement som diferents. La diversitat ens agrada, i pensem que agrada als altres, nosaltres som responsables d’una part de la diversitat europea. Aquesta convicció ens impulsa a reivindicar un mapa d’Europa on hi hagi un altre color, el nostre color. Assenyalar diferents colors en un món globalitzat en què les fronteres són molt permeables és una qüestió molt poc dramàtica ara mateix.

Per tot això hem passat de voler transformar Espanya a voler canviar la nostra relació amb Espanya.

Volem ser un membre més de la comunitat europea, bon veí de l’estat espanyol al que ens uneixen llaços de tota mena: familiars, econòmics, comercials, culturals.

En definitiva, és lògic que una entitat cultural treballi al costat d’altres organitzacions per aconseguir la plena sobirania que ens ha d’assegurar el progrés econòmic i social. Fem èmfasi especial en la cohesió social i en la nostra presència diferenciada dintre del mosaic europeu.

L’èxit del 9N assenyala l’inici d’una nova etapa que emprenem amb energia renovada.

Moltes gràcies.

Switch to mobile version