Autor Articles i estudis
6 abril 2019 a 18:00

Entrevista a: Jordi Cabré, escriptor de la novel·la ‘Digues un desig’

0 Flares 0 Flares ×

L’entrevista d’AMIC

Jordi Cabre //Foto: Pol Alfageme Clack

Jordi Cabre //Foto: Pol Alfageme Clack

Jordi Cabré ens parla de ‘Digues un Desig’ la novel·la que li ha valgut el Premi Sant Jordi 2018, atorgat per Òmnium Cultural i editat per Enciclopèdia Catalana. A menys d’un mes de la diada literària per excel·lència, l’escriptor ens parla del seu últim llibre, un thriller psicològic protagonitzat per un escriptor que és tot un joc entre realitat i ficció; un divertiment de meta literatura que comença, justament, una diada de Sant Jordi. 

- Arrenquem amb una premissa potent; un conegut escriptor descobreix una perjudicial autobiografia que no ha estat escrita per ell. De què va la novel·la? 
És la historia d’un escriptor de ficció que entra en una llibreria i, als prestatges de no ficció, veu una autobiografia que ell no ha viscut, que no reconeix com a certa. És seva; surt la seva foto, surt el seu nom… però ell no l’ha fet. I explica coses que el poden perjudicar. A partir d’aquí, veiem; la novel·la està feta amb dos tipus de lletra [dos narradors], el del que li passa a aquest senyor -la seva pròpia gimcana amb aquest “Ostres, què és aquest llibre? Què m’ha passat?”- i el que passa dins del llibre, una història molt desigual amb una dona que es pregunta, una mica, qui som i qui ens pensem que som.

- Qui és, realment, el protagonista d’aquesta novel·la? 
No té nom. Ho he fet expressament perquè és una crisi d’identitat, és un estat de desconcert total – és un thriller psicològic- perquè el fet de descobrir que algú ha escrit una autobiografia en primera persona que sembla que siguis tu, t’obliga a llegir-la; de cap manera sabràs qui ets tu si no el llegeixes. Llavors, és una recerca d’un mateix i de la teva identitat. La veritat, a vegades, no és tan important com la manera com expliquem una història: si és interessant, si és emocionant, si és suggeridora… per això fem novel·les. La realitat, el que en diem “la realitat”, en té molt d’això, de suggestió i d’autosuggestió. La ficció et pot ajudar a saber més sobre la realitat.

- Què buscava amb aquest fort i provocador component autoreferencial?
Quan jo escric aquesta novel·la no he guanyat el Sant Jordi, no sóc un autor conegut i no estic al capdamunt de les vendes sinó que l’escric imaginant un personatge així. Ara vaig a les llibreries i veig que m’estic transformant amb el meu personatge. Llavors, és interessant el joc entre veritat i ficció del que a mi m’està passant. No hi havia manera de fer un llibre amb aquest argument si jo no em mullava una mica. És a dir, jo havia córrer el risc que es confongués el personatge en mi mateix. És un “Mira si em crec l’argument d’aquesta novel·la i la gràcia que té l’idea que he tingut que, a més a més, hi posaré una part de mi, que la gent pugui tenir el dubte de si sóc jo o no sóc jo.” Doncs aquest és el joc; a jugar.

- Quin paper té la masculinitat en la novel·la? 
Tots tenim un desconcert sobre el tema dels rols; especialment els homes. Les dones patiu més per injustícia social, però en termes de “què ens està passant?”, potser el canvi és més brusc per la part masculina. Un ha de ser masculí, ha de ser femení, ha de ser viril, però també sensible… Un seguit d’equilibris que ens poden estar costant una mica. A la història d’amor que es desenvolupa a la novel·la un home molt segur d’ell mateix, molt xulo piscines, al creuar-se amb una determinada dona pel davant acaba empetitit, se sent dominat per ella. Compte amb les idealitzacions, amb la fixació de rols únics, i amb els ideals. He volgut estereotipar un home “molt masculí”, una dona el que avui socialment s’entén com a “molt femenina” i, quan xoquen, veiem que tot acaba invertit: el que tenia poder abans acaba no tenint poder.

- Va ser finalista del premi Sant Jordi el 2004 amb ‘El virus de la tristesa’ i el 2010 amb ‘Després de Laura’. Finalment, amb ‘Digues un desig’ ha rebut el premi. 
És un “per fi!”, però és que a més a més és un “per fi!” que ve amb el que penso que és el millor que he escrit i això si que em fa especialment content. Ara noto que em sentiria malament si hagués guanyat amb les altres. Jo no ho sé fer millor… i per tant, en aquest sentit, íntimament, per mi és un acte de justícia. Penso que és una novel·la que es pot vendre molt bé i que pot entrar a molts públics perquè no deixa de ser una mena de Woody Allen combinat amb un thriller psicològic, amb les seves situacions grotesques, la relació home-dona… Té un punt molt comercial; molt per tots els públics. Però, a més a més, penso que hi ha molta cultura, molta literatura, cultura alternativa i que l’estil demana atenció i, per tant, l’equilibri està ben trobat en aquest cas. Jo estic mol agraït al jurat i a Òmnium i a Enciclopèdia per haver fet aquesta aposta, que penso que és una aposta genuïnament literària.

- Pel protagonista, el dia de Sant Jordi és quan comença tot. Com s’imagina la diada d’aquest any?
És que ara ja no sé qui sóc… [riu]  M’imagino signant molt, que és el que em toca, m’imagino regalant la rosa a les persones que estimo… Un Sant Jordi malauradament molt condicionat pel judici dels presos polítics, amb aquest punt de tristor que arrosseguem des de fa un parell d’anys, però penso que serà un dia lluminós com tots els Sant Jordis. Però, en el meu cas, si que penso que serà molt irrepetible: jo puc certificar que no tornaré a guanyar el premi Sant Jordi -això no passa- i, per tant, el viuré com si fos l’últim dia de la meva vida. Hi ha altres premis al món, altres reconeixements i altres coses que puc aconseguir però aquesta vegada penso que per mi és un créixer, un fer-me gran i bé, doncs, benvingut a la maduresa literària.

Text: Júlia Solé/Clack

0 Flares Twitter 0 Facebook 0 LinkedIn 0 Pin It Share 0 Email -- 0 Flares ×