Autor Articles i estudis
14 juny 2018 a 18:00

L’orina, el repel•lent dentifrici “made in Hispania”

0 Flares 0 Flares ×
letrinas romanas// Foto: http://alfredlopez.tumblr.com

letrinas romanas// Foto: http://alfredlopez.tumblr.com

Des que l’home va aprendre a fabricar -i consumir- carbohidrats a dojo, és a dir pastes, patates, cereals i sucres, la salut de la dentadura humana ha anat de mal en pitjor per a alegria de les cares minutes dels dentistes.

Els sucres de la dieta, sobretot els refinats, que tant ens agraden però que no existeixen en una dieta de productes frescos, ha fet que els bacteris de la boca es multipliquin a tota castanya i es dediquin a deixar les dents fetes una llàstima – els neanderthals, per exemple, pràcticament no sabien què era la càries.

Davant d’aquest inconvenient dietètic -en el qual poc pensem quan estem gaudint d’un brownie de xocolata-, si no volem quedar-nos amb menys dents que un ós formiguer, no cap més opció que rentar-se les dents. Això no és una moda nova i ja era conegut a la península Ibèrica abans de la conquesta romana. No en va aquells antics hispans ja tenien els seus productes d’higiene bucal, sobretot un que possiblement li donés una mica de fàstic utilitzar avui en dia: orins fermentats.

¿Us imagineu que cada vegada que us aixequeu al matí i feu el vostre “riuet” matinal, el guardeu en una gerra, el deixeu dies i dies fins que fermenti (això! “Rico, rico y con fundamento”, que diria l’Arguiñano), i quan aneu a rentar-vos les dents, agafeu un got, preneu una bona glopada amb “allò” i feu rentats com si fos col·lutori bucal a l’ús? Doncs això, que només de pensar-hi remou els budells fins al duodè, sembla que era una pràctica habitual de “salut” bucodental entre les tribus celtes i iberes autòctones d’Hispània, sobretot de la cornisa cantàbrica i de la meitat occidental de la Península segons expliquen les cròniques romanes (per exemple l’historiador Estrabó i el poeta Catul). Us resulta repel·lent? Doncs a ells, vist el que hi havia, sembla que no tant.

És sabut que una de les obsessions de la cultura romana era el culte al cos que es mostrava en tota la seva esplendor a la gran profusió de banys i termes per tot l’Imperi (veure Silvania, la santa que no es va rentar mai). Dins d’aquesta higiene general, la higiene dental no els era aliena i per millorar la salut de les seves dents ja utilitzaven xiclets blanquejants a base de làtex de llentiscle, cremes dentífriques fetes amb closques de mol·luscs -abrasives, és clar-, escuradents, col·lutoris contra la halitosi a base de vi i herbes aromàtiques i una gran varietat d’altres productes més o menys efectius.

I si malgrat tot això, la cosa fallava i acabaven per perdre la dentadura (els raspalls de dents són moderns, ells se’ls netejaven amb els dits o amb fibres vegetals), els etruscos eren molt hàbils fent dentadures postisses, amb tècniques que, en alguns casos, no van ser superades fins a l’Edat Moderna. Com he dit tantes vegades, els romans eren uns autèntics avançats.

Tot i ja tenir un bon vademècum de productes, trucs i pocions per mantenir les dents més o menys decents, els contactes amb les tribus hispanes van posar de moda entre les dames d’alt llinatge (que eren les que podien pagar-ho), el glopejar amb orina hispana fermentada. Una orina portada especialment des de la Lusitania, ja que segons es pensava, l’orina d’aquella gent tan rude d’aquell extrem de l’Imperi era molt potent i era la millor que hi havia per blanquejar les dents.

Com que les comandes trigaven diverses setmanes o mesos a arribar a Roma, el temps que passava feia que l’orina celtíbera fermentés pel camí en les seves àmfores de ceràmica (veure La sorprenent muntanya d’àmfores anomenada Mont Testaccio), arribant a la Ciutat Eterna en el seu punt just de “maduració”. Tot sigui el dir-ho, el costum del seu ús dentifrici no era generalitzada i hi havia qui, amb una ànima més refinada, veia aquell tractament amb molt d’escepticisme i encara més fàstic. Amb tot, l’ús quotidià de l’orina entre els romans no era desconegut. Objeccions de ficar-se-la la boca, a part.

Efectivament, l’orina fermentada, a més de l’ús relativament anecdòtic com a dentifrici, s’usava de manera habitual i profusa en l’Antiga Roma en tintoreries i en bugaderies (conegudes com “fulloniques”) per rentar i blanquejar la roba. Això era així atès que, en fermentar, l’àcid úric i la urea que van dissoltes en ella es descomponen, obtenint un líquid amb una proporció molt alta d’amoníac. Amoníac que era el principal ingredient desinfectant i blanquejant tant de dents com de robes i que era el que realment els era útil. I tanta orina es necessitava en aquells processos que les fulloniques es veien obligades a recollir-la dels lavabos públics en quantitats industrials. Detall que va fer que l’emperador Vespasià -demostrant un agut olfacte comercial- decidís imposar una taxa (la Vectigal Urinae) als bugaders per utilitzar aquells pixats populars. Per compensar, algunes fulloniques instal·laven lavabos públics a l’entrada per recollir ells mateixos la seva “matèria primera”. Feta la llei, feta la trampa.

En definitiva, que els romans, en un prodigi d’aprofitament dels recursos a la seva disposició, eren capaços de, prescindint de qualsevol tipus de prejudici, reutilitzar un producte absolutament de rebuig com eren els orins de la gent, ja fossin de la pròpia Roma o de qualsevol part de l’Imperi.

Ara que ens estem menjant el món com si fos el nostre bol de crispetes particular, i que estem deixant el planeta fet un femer per totes bandes, bé faríem de prendre exemple i reciclar les nostres escombraries al màxim possible. Potser no cal convertir la nostra pròpia orina en Licor del Polo o Oraldine com els romans i els celtibers, però si seguim amb l’actual ritme de malbaratament de recursos naturals, no dubteu que haurem de tornar-hi més aviat que tard.

I això sí que deixarà un mal gust de boca.

-Ireneu Castillo-
@ireneuc

0 Flares Twitter 0 Facebook 0 Google+ 0 LinkedIn 0 Pin It Share 0 Email -- 0 Flares ×