Autor Articles i estudis
24 agost 2017 a 18:00

Atemptats de Barcelona: l’encomiable i històrica normalitat dels barcelonins

0 Flares 0 Flares ×

ireneu rambles

foto:https//barcelonacitytellers.com

Mig recuperats emocionalment dels recents atemptats de Barcelona i Cambrils, una de les coses que més ha sorprès l’opinió pública mundial ha estat veure la reacció que la població barcelonina ha tingut després de l’atemptat. El crit generalitzat de “No tinc por”, per més que a més d’un encara li tremolessin les cames, i la imatge de normalitat de la Rambla plena de gent a les poques hores de l’incident, ha estat una autèntica lliçó a nivell internacional de la ciutadania barcelonina contra el terrorisme. Potser això pugui haver sorprès a molta gent, però Barcelona té una llarga història i aquesta barreja estranya entre flegma, orgull i “rebot” no és la primera vegada que es mostra. Justament després de la caiguda del Setge de Barcelona l’11 de setembre de 1714 va passar una cosa molt semblant.

Estem en plena Guerra de Successió, i després de la signatura dels Tractats d’Utrecht el 1713 pels austríacs i anglesos (veure El Tractat d’Utrecht o quan la Història va passar per l’Hospitalet), aquests deixen més sols que la una als catalans contra les tropes castellano-franceses de Felip V. Els catalans, en vista de la sarabanda de pals que sospiten que se’ls ve a sobre, decideixen tancar-se en banda i aguantar el setge a Barcelona al preu que sigui. La tàctica els funciona des del 25 de juliol de 1713 fins a setembre de 1714, però després de fallar tots els intents antiborbònics de donar la volta a la truita, els pitjors auguris es fan realitat: l’11 de setembre de 1714 els defensors barcelonins es rendeixen.

Barcelona, en aquells moments es troba absolutament destrossada. Després de 14 mesos de setge, els successius bombardejos de les tropes felipistes han enderrocat completament un terç de les cases de la ciutat i un altre terç resulta amb greus danys. El coronel de la Coronela (la milícia catalana que defensa Barcelona), Rafael de Casanova, ha estat ferit i per evitar una massacre encara més gran -més de 6.000 barcelonins han mort durant el setge-, es decideix el lliurament de les claus de la ciutat, cosa que fa el sergent major Félix Monjo a la tarda del dia 12.

Així les coses, durant el matí del dia 13 les tropes franceses entren en ordre a Barcelona i l’espectacle que reben els vencedors els sorprèn. Els barcelonins, vençuts i esgotats van fer córrer la veu de tornar a la normalitat de la vida habitual com si res hagués passat, en un agònica manifestació d’orgull i dignitat. Una normalitat impossible, tenint en compte el passat, però que calia assolir quant més aviat, millor: qui encara tenia taller, el va obrir; qui encara tenia botiga la va obrir (encara que no tingués res a vendre) i qui encara mantenia la seva feina, va anar-hi. La postguerra seria duríssima per a tots (veure Nova Barcelona, l’exili dels vençuts l’11 de setembre de 1714), però només cabia seguir i tirar endavant. Talment com ara.

Aquells barcelonins del segle XVIII van ser derrotats, però el més important després de la derrota és aixecar-se de nou… i ells ho van fer. D’aquesta manera, després dels atemptats gihadistes que s’han portat per davant a 15 persones i ferides a més de 100 al batent cor de la Rambla, l’única resposta possible és seguir i tirar endavant. Fer balanç, aprendre dels errors i continuar amb una normalitat que, encara que sembli impossible, és la millor forma de llevar-se, espolsar-se i dir alt i clar als terroristes que, Barcelona és molta Barcelona… i no tenim por.

No tenim por.

-Ireneu Castillo-

@ireneuc

0 Flares Twitter 0 Facebook 0 Google+ 0 LinkedIn 0 Pin It Share 0 Email -- 0 Flares ×