Autor Cinema, teatre i televisió
29 abril 2015 a 18:00

La cosa nostra

0 Flares 0 Flares ×

Una peça a cor obert

Raimon Molins i Albert Pérez són els dos protagonistes de "Coses nostres"

Raimon Molins i Albert Pérez són els dos protagonistes de “Coses nostres” // Imatge cedida per la Sala Atrium (Foto: Intent Produccions)

COMÈDIA. Autor: Ramon Madaula. Posada en escena: Ramon Madaula. Ajudant de direcció: Raúl Gallegos. Intèrprets: Albert Pérez i Raimon Molins. Regidoria: Raúl Gallegos. Espai sonor: Intent Produccions. Vestuari: Intent Produccions. Disseny de llums: Intent Produccions. Escenografia: Intent Produccions. Fotografia: Intent Produccions. Disseny gràfic: Martí Madaula. Cap tècnic del teatre: Xavier Alabart. Producció: Intent Produccions, S.L.

L’actor, i ara també dramaturg i director, Ramon Madaula es nega a qualificar-se com a aquest últim, i només gosa atribuir-se el que ell anomena la posada en escena. Després d’haver guanyat el Premi Josep Ametller de Teatre 2014, inclòs als Premis Reculls de Blanes amb “Coses nostres”, Madaula es va atrevir a passar a l’acció, i a posar en boca de dos actors els parlaments dels seus personatges.

D’aquesta manera, trobem el ja habitual de la Sala Atrium, Raimon Molins, i el veterà i acuradíssim Albert Pèrez, asseguts cara a cara en una llarga taula d’una sala d’assaig. El primer interpreta el director d’un teatre públic que ha de renovar el seu contracte, i el segon, un crític ferotge que creu que després d’uns anys, el geni s’ha adormit.

Amb aquesta premissa, Madaula comença a desfilar un dels diàlegs teatrals contemporanis més sincers, crítics, i devastadors de la temporada. Per fi un integrant actual del panorama teatral català s’ha atrevit a dir les veritats més pudentes del sector; ha estat capaç d’acceptar-les, de transcriure-les, i de transmetre-les a uns actors perquè les comuniquessin a uns espectadors. Ha estat capaç de completar un circuit perillós i segurament ple d’entrebancs, però possiblement també amb una clara sensació d’estar fent quelcom necessari.

D’aquesta manera, “Coses nostres” esdevé una mena de sanejament – o com a mínim “sacsejament” – d’un sector completament encarcarat i queco. Un sector que, adormit com el geni del director per anys de bonança i de comoditat, ha arribat a un punt insostenible i del tot pervertit i corrupte, en el qual és vital un canvi, ja no només per la pròpia salut de totes les professions que engloba, sinó, i principalment, per respecte a la fidelitat amatent dels espectadors.

Amb una agilitat admirable, i una habilitat per crear dues veus contraposades que sens dubte afloren de l’interior inquiet del mateix autor, Madaula posa sobre la gran taula d’assaig temes com el talent, el valor artístic, el paper de la premsa en la formació del criteri de la societat, o la distribució de les ajudes públiques, entre d’altres.

En relació a la qüestió de la crítica en particular, i dels mitjans de comunicació en general, és ben sabut que aquests són generadors d’opinió i que marquen els temes dels quals la gent ha de parlar – tal com explica la teoria de l’Agenda setting –. No obstant això, hi ha dues qüestions que caldria tenir en compte; d’una banda, en tant que la premsa és un generador d’opinió, cal que aquesta sigui el més diversa possible, cal que sigui gestionada per entesos en la matèria capaços de donar opinions argumentades, i sobretot, cal que sigui sincera i preservi en tot moment la seva independència en relació a allò sobre el que es disposa a opinar o informar. Aquesta és un dels punts que es tracta en el text, però en el qual no s’acaba d’aprofundir del tot, i acaba deixant la premsa com a una malefactora irremeiable sense donar-li cap opció a la defensa.

De l’altra, i íntimament relacionat amb aquesta primera qüestió, al llarg dels anys s’ha generat una mena de cercle viciós del qual cada vegada és més difícil eixir-ne. Si bé és cert que, tal com s’ha comentat en el paràgraf anterior, la premsa pot ser maligna i perversa quan no és independent del subjecte que tracta, l’espectador, lector o oient, no pot deixar-se entabanar tan fàcilment, i, com en el teatre, ha de ser ell qui tingui l’última paraula sobre allò que veu, llegeix, o escolta. Malauradament però, l’autonomia del receptor és una de les qüestions que no s’acostuma a tenir mai en compte alhora de demonitzar els mitjans, quan tanmateix és una part cabdal del sistema de comunicació, i ajudaria a detectar altres problemes de la societat actual, com l’educació, per exemple. Però aquest és un altre tema.

Un altre dels abordatges de “Coses nostres” és el de l’atorgament de les ajudes públiques, una altra de les qüestions que a hores d’ara ja no es sosté per enlloc. En aquest sentit, Madaula fa un retrat absolutament fidel d’un sistema corrupte i podrit  per  la deshonestedat en les gestions, i una altra vegada, per la manca d’independència en relació a allò que s’està executant. Una bona crítica, un paper protagonista, la publicació d’un text propi… qualsevol d’aquests gestos pot servir com a moneda de canvi alhora d’obtenir una subvenció. “I què? Qui se n’adonarà? No ho sabrà mai ningú…!” deuen pensar alguns. Doncs, malauradament si que hi ha qui se n’adona, els espectadors, aquelles persones que malgrat la crisi segueixen omplint els teatres i que any rere any veuen les mateixes cares, els mateixos traços sobre l’escenari, senten les mateixes veus, observen les mateixes amistats, els mateixos clans… en definitiva la cosa nostra que de mica en mica ha anat tenyint – i tacant – el panorama teatral fins a dia d’avui.

Una taca que impedeix que el talent que reclama el crític aflori de bell nou. Aquell talent inicial que va embogir a tothom, aquella mala llet, aquella delicadesa barrejada amb irreverència, aquella essència independent de tot i de tothom que només pretenia fer feliços als espectadors. Efectivament, el talent s’adorm, i l’ego de molts dels directors, actors i dramaturgs traspassa la barrera de la ficció i es mostra brillant i majestuós en cadascuna de les seves produccions. Per sort però, això no passa sempre, i encara – i potser cada cop més – es poden trobar produccions sollevades que intenten revitalitzar aquest panorama adormit i acomodat de nas vermell i panxa contenta. I potser amb una mica de sort, molt d’esforç i molta constància, algun dia aconsegueixin que aquestes “coses nostres” deixin d’existir, si més no com a mínim, per una temporada.

@anna_mestreseg

0 Flares Twitter 0 Facebook 0 Google+ 0 LinkedIn 0 Pin It Share 0 Email 0 0 Flares ×